Començo a escriure aquest post i sense voler-ho em tremolen les mans i m’omplo
d’emoció. Crec que ha arribat el dia de desvetllar el secret que amaga Retrat
en Blau, peça de dansa que estem preparant fa un parell de mesos amb; Roberto Romei a la direcció, Ana Pérez a l'assistència coreogràfica i una servidora a la coreografia i interpretació.
“Retrat en blau és la congelació d’instants
guardats en la memòria de la meva pell. Són mil·lèsimes de segons impossibles
de captar, són moments indescriptibles sense forma ni color, moments que han
esdevingut efímers però que han deixat patxeta en algun racó del meu cos.
Retrat en blau està inspirat en les histories viscudes dia a dia dins la Caseta blava
ubicada en un barri mariner. Neix amb la necessitat de voler compartir una
realitat paral·lela a la nostra, realitat habitada en petits cossos vulnerables
i indefensos, sovint, impregnats d’impotència i maltractes.
Aquesta peça vol apropar-se a
l’univers d’alguns infants que viuen fora del seu nucli familiar sense
pretensions discursives, sense parlar del bé o del mal, sense voler fer un estudi
psicològic o d’un voyeurisme emotiu sinó, compartir-ho des d’una perspectiva
personal, propera, emotiva i gens intel·lectual.
Hem intentat apropar-nos a aquest univers de
fragilitat i soledat amb una perspectiva d’amor, estima i positivitat, entenent
que d’amor viu l’home.
A aquests infants la vida els
situa en terrenys incerts, desprotegits i desconeguts on de vegades, la por
s’apodera d’ells i la fantasia esdevé una alliberació.
Sovint els seus arguments et
deixen petrificat, la seva adaptabilitat és admirable i la seva ràbia és
comprensible.
Hem volgut donar un alè de vida i esperança, volem creure que
mitjançant l’entrega d’amor, protecció i vinculació significativa, encara que
sigui fora del seu nucli familiar, esdevingui la millor medicina per a ells.
El resultat d’aquesta peça és
un “solo” en el que el moviment parteix de l’emoció i de les diferents imatges
guardades en el meu record i el més important, de l’estima que tinc envers als
infants que he pogut conèixer i compartir moments meravellosos, com també durs,
al llarg d’un temps."
“Nunca dice
nada. Aunque a veces sus labios se mueven en silencio. En el colegio, murmura
dentro de su cabeza, pero nadie la oye.” La niña Silencio; Cécile Roumiguière i Benjamin Lacombe.
